NINGÚ SENSE LLAR

Perduts en un sistema de protecció social que no protegeix

L’impacte de la COVID 19 a les nostres vides és immens, però ho és encara més gran en les vides de les persones més vulnerables i excloses de la societat com passa amb les persones sense llar.

Elles no tenen una llar on poder refugiar-se, cuidar-se i recuperar la salut i la tranquil·litat, ia més veuen dificultat l’accés als mecanismes de protecció social, que resulten insuficients i poc adaptats a la seva realitat.

Protecció social per a totes les persones

Per avançar cap a una societat on visquem amb plena universalitat i igualtat se’ns presenten diversos reptes, que alhora són oportunitats:

  • Garantir unes polítiques públiques de protecció social enfortides, adequades i centrades en les persones més vulnerables, mantenint la denúncia de les vulneracions de drets quan es produeixen.
  • Reforçar els espais de coordinació, tot recordant la sinergia que generem quan impulsem els espais de treball en xarxa entre les organitzacions. Hem de donar resposta des dels drets, que aposti per un sistema de protecció social fort i consolidat que faciliti els processos d’inclusió.
  • Comptar amb uns mitjans de comunicació sensibles i veraços, que contribueixin a la sensibilització i difusió de la situació en què viuen les persones sense llar, que en molts casos continua sent desconeguda per a la majoria de la població, i fer-ho sense reproduir els estereotips habituals que perpetuen l’estigma del sensellarisme.
  • Recuperar valors com la solidaritat, la justícia, l’empatia, de cara a construir una societat diferent on totes les persones comptin. Hem d’avançar a una societat de les cures, on mútuament ens protegim, i protegim la vida de cada persona i de totes, sense deixar-nos cap (sobretot les més vulnerables).

A Càritas facilitem acolliment i suport anualment a gairebé 40.000 persones en situació de sense llar a tot el país

Your Content Goes Here

Què puc fer jo?

Podem intentar posar-nos al lloc de l’altre, preguntar-nos per la realitat que viuen les persones més vulnerables.

Em paro a pensar, a sentir com els està afectant aquesta situació?

A més, em puc interessar, des del respecte i la proximitat, per les situacions de vulnerabilitat de persones properes, familiars, veïnes, etc… Participar a la comunitat a través de la meva parròquia o d’associacions del barri, prestar la meva ajuda i acompanyament per facilitar-ne alguns tràmits a persones que ho necessitin.

Preguntes i respostes

En termes generals entenem que una persona en situació de sense llar és la que no té allotjament o no hi pot accedir pels seus propis mitjans, o és incapaç de mantenir-lo, llevat que compti amb lajuda dalgun servei social de suport. A més, moltes persones en aquesta situació no disposen d’un allotjament en condicions, dignes d’habitabilitat d’acord amb les pautes vigents a la societat.

La definició que aporta FEANTSA (Federació d’Entitats Europees que Treballen amb Persones Sense Llar) exposa que “les persones sense llar són totes aquelles que no poden accedir o conservar un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal, permanent i que proporcioni un marc estable de convivència. Això ja es pot donar per raons econòmiques o bé perquè presenten altres barreres socials o personals, que els impedeixen
portar una vida autònoma.”

Avui dia, se segueix creient que les persones sense llar són les que viuen al carrer, que tenen algun tipus de patologia o que pateixen addiccions. Però la realitat és molt més àmplia i se surt de l’ideari comú. Per això exposem la categoria ETHOS d’exclusió residencial creada per FEANTSA, i que és la referència actual per classificar aquestes situacions:

A- Persones que es troben sense allotjament (sense sostre).
Són persones que viuen a la intempèrie, al carrer o en un espai públic o exterior. També utilitzen allotjaments d’emergència i que fan ús nocturn d’albergs.
B- Persones que es troben sense habitatge.
Persones en allotjaments específics, dones víctimes de violència, allotjades en recursos de protecció, persones en allotjaments per a immigrants que viuen en allotjaments temporals pel seu estatus destrangers o treballadors temporers.

Persones d’institucions penals sense allotjaments disponibles abans d’acabar de complir
la seva pena, persones que romanen hospitalitzades perquè no tenen habitatge per a la seva convalescència, menors que van ser tutelats pels poders públics que no tenen habitatge on allotjar-se en passar a la majoria d’edat i persones sense ingressos suficients que es troben vivint en pensions.
C- Persones que es troben allotjades en habitatges insegurs.
Persones que es troben allotjades en un habitatge temporal, sense drets legals o condicions d’ocupació, persones amenaçades per l’execució d’un desnonament i persones que viuen sota amenaça de violència per part de les persones amb qui conviu.
D- Persones que es troben allotjades en habitatges inadequats.
Persones que viuen en allotjaments mòbils (que no són habitatge habitual), construccions que no constitueixen habitatges convencionals o estructures semitemporals (xaboles o cabanes), persones que viuen en allotjaments sense permís d’habitabilitat i persones que viuen en habitatges amuntegats o sobreocupats.

Cada persona quan neix és posseïdora de valors humans i dignitat. Quan es pateix una situació sense llar, s’entra, sovint, en un procés de desesperança i desesperació.

La persona mai no perd la seva dignitat, però si la capacitat per defensar-la.

Moltes han anat acumulant experiències vitals traumàtiques que suposen un dany al seu estat psicològic que desencadena dificultats a l’hora de clarificar i prendre decisions a les seves vides. A més, durant aquest recorregut, és normal que les principals fonts de suport es vagin esgotant (recursos econòmics, família i amics).

Les esperances de les persones van desapareixent en mesura que veuen com els seus esforços no arriben a solucionar els problemes que es presenten, i que aquests, alhora, es tornen més complexos generant més patiment. La motivació per canviar es veu modificada per la necessitat dadaptar-se per sobreviure. Però, a més, és molt comú l’adquisició de la falsa il·lusió de no ser mereixedor de millors condicions, la major part de les vegades
desencadenat pel tracte rebut per lentorn.

D’altra banda, a la societat també es genera un rebuig a les persones sense llar, fet que contribueix a crear idees superficials i fins i tot incertes sobre el problema. Per això aquestes persones han de fer front a:

ESTIGMATITZACIÓ: Moltes vegades ens movem per prejudicis, etiquetes o estigmes que condicionen la nostra manera de veure i actuar, i amb això a l’atribució d’aspectes negatius a les persones sense llar.

DISCRIMINACIÓ: Molts estigmes van associats a valors negatius o políticament incorrectes i comporten un rebuig simultani, tot i que se’ls vol donar una oportunitat.

PÈRDUA DE DRETS: Com a resultat a tot aquest procés, el que preval és la situació en què es troba.

REPETICIÓ DEL CICLE: La suma de tots aquests factors acaba donant-li més força al prejudici, agreujant la situació i augmentant la ràbia i conflictivitat, per la qual cosa es produeix un efecte “espiral” de l’exclusió, pel que és molt més senzill entrar-hi que sortir…

Suposa no poder cobrir les necessitats fisiològiques, de protecció, d’acceptació social, d’autoestima, d’autorealització, etc. Perdre la llar suposa no tenir accés a drets humans fonamentals, no tenir un lloc per descansar, recuperar-se, un lloc on contactar, no disposar d’un espai personal que permeti reconstruir la pròpia vida individual i familiar, mancar un espai de socialització i recuperació d’enllaços. En definitiva, la pèrdua duna llar suposa una vulneració de drets humans fonamentals.

El 2021 no podem obviar el gran i terrible impacte que ha suposat la irrupció de la COVID19 a les nostres vides, i en especial a les vides de les persones més vulnerables i excloses. Aquest impacte ha estat enorme i molt costós per a tota la societat. Som conscients que ens trobem davant d’una greu crisi econòmica, sanitària i social que està derivant en una societat molt més desigual. Els factors dexclusió social i residencial previs a la pandèmia, lluny de corregir-se, s’han multiplicat, i s’encarnen amb més intensitat.

L’any passat destaquem com moltes de les mesures dirigides a la protecció i cura de la població en general amb relació a la pandèmia (augment de la higiene, quedar-se en casa, distanciament social estricte) no suposaven una perspectiva realista ni possible per a les persones que viuen al carrer. Aquesta situació de desprotecció i més vulnerabilitat, en no tenir una resposta adequada, va generar en molts casos situacions de més exclusió social.
Precisament en un moment de necessitat de més protecció, les persones que estaven ja en una situació de vulnerabilitat no van rebre les respostes ni les mesures més adequades per afrontar aquestes situacions. En un escenari social generalitzat de retracció i contenció, de por i de desconfiança, les situacions d’aïllament es van agreujar i els sistemes de protecció social es van afeblir, deixant les persones que més ho necessitaven molt desprotegides. Una conseqüència directa de les mesures de confinament i de manteniment de les mesures de protecció sanitària va ser la reducció i en molts casos cancel·lació automàtica de les intervencions socials i sanitàries presencials. Els serveis públics d’ocupació, de serveis socials, de salut van deixar de prestar atenció directa a milers de persones que ho necessitaven, passant a substituir les cites presencials per altres telefòniques, quan no cancel·lant-les definitivament o posposant-les.

En el cas concret de les persones en situació de sense llar, a més de les dificultats per mantenir les mesures de protecció i cura anteriorment esmentades, la rotació i mobilitat de places d’allotjament als centres i recursos específics es va veure seriosament minvada.

Era indispensable mantenir les persones protegides als centres i garantir-ne la seguretat, de manera que l’accés de persones directament des de situacions de carrer o urgència que no poguessin garantir una PCR o prova diagnòstica de la COVID negativa es va reduir fins a quasi ser inexistent.

Es tracta d’un conjunt d’accions que pretenen sensibilitzar sobre la situació de les persones sense llar, compartir i generar coneixement i mobilitzar produint canvis. Amb ella, es pretén que la societat s’acosti i conegui la realitat de l’exclusió residencial, i els rostres concrets dels qui més la pateixen.

L’objectiu últim de la Campanya és que “Ningú Sense Llar” sigui una realitat, generant canvis que condueixin a la millora de la situació de les persones sense llar. Es porta realitzant des de l’any 1992, impulsada als seus inicis per FEANTSA perquè se celebrés a tots els països europeus el mateix dia, i així tingués més impacte.

El 1993 Càritas Espanyola va assumir la coordinació estatal de la Campanya, sempre en estreta col·laboració amb la xarxa FACIAM (Federació d’Associacions de Centres per a la Integració i Ajuda a Marginats).

A través de materials i eines diverses (documents de treball, guies, díptics, audiovisuals, col·loquis, xerrades, marxandatge específic, etc.), es fomenta i afavoreix la reflexió i sensibilització sobre les persones en situació de sense llar, millorant en última instància el acompanyament i intervenció que s’hi realitza.

Des del principi creiem en la força del compromís i tasca en comú, apostant pel treball col·laboratiu i en xarxa. Càritas Espanyola i la xarxa FACIAM participen a la Campanya des de el seu inici. De mica en mica, s’hi han anat incorporant les principals xarxes i plataformes de entitats que treballen amb persones en situació de sense llar a tot l’estat.

Així, avui són entitats col·laboradores a la Campanya la xarxa FACIAM, la XAPSLL (Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona) i BesteBi (Plataforma per la Inclusió Residencial i a Favor de les Persones Sense Llar de Bilbao). La Campanya no seria possible sense les persones sense llar, participants dels projectes i programes, els quals cada any tenen més presència a la preparació i desenvolupament daquesta. Posem en valor també la participació de les persones voluntàries, els qui amb la seva implicació i compromís amb la Campanya possibiliten que tingui més dimensió i impacte.

Aquest any 2021 ens trobem a l’última fase del trienni de Campanya 2019-2021 en què seguim mantenint que “Ningú Sense Llar” és possible, fonamentant-se cada any a un aspecte essencial i complementari per acabar amb la sensellarisme. El 2020 vam posar a valor l’accés i exercici dels drets humans, aquest any aprofundim en el dret a la protecció social.

El 2021 seguim interpel·lant la societat des del missatge central que repetim cada any“I tu què dius? Digues prou. Ningú Sense Llar” però aquest any, posant l’èmfasi en el “nosaltres i nosaltres”, en una sortida de les situacions d’exclusió com a societat, com a comunitat.

Aquesta vegada, la invitació la fem des del plural:“Diguem prou! Ningú sense Llar”.

Els sistemes de cura i protecció actuals no estan sent ni els suficients ni els adequats per afrontar el “tsunami” social que se’ns presenta, i que pateixen a més amb més intensitat les persones més vulnerables. Davant aquesta situació de greu desprotecció social, ens semblava imprescindible que els continguts previstos per a la Campanya aquest any se centraran a remarcar la importància del dret humà a la protecció social, i en la importància que s’ofereixin i implementin respostes adequades i adaptades sobretot a les persones en situació dexclusió social i/o residencial. Per això es necessiten accions encaminades tant a l’assistència i afrontament de les situacions d’exclusió que viuenles persones com a la prevenció de les mateixes, abans que es produeixin.

Necessitem un sistema de protecció que doni resposta tant a les persones que ja han perdut la vivenda o que no hi poden accedir com a les persones que es troben en risc de perdre-la. Per això aquest any convidem a reflexionar sobre la vulneració del Dret Humà a la protecció social, relacionant-ho a més amb el greu impacte que ha tingut la COVID19 a persones en situació dexclusió.

El sub-lema d’aquest any (sense sortida? Perduts en un sistema de protecció que no protegeix”) fa referència al fet que la gran majoria dels nostres participants s’han vist atrapats en un laberint administratiu sense sortida. Ens preguntem què ha passat amb les persones més vulnerables que no han pogut accedir al sistema de protecció social, que tenen ajornades cites impossibles per a diversos mesos, o que han desistit dels seus processos d’inclusió i
han vist reforçades en actituds de desconfiança i desesperació davant d’una terriblement burocratitzada i infranquejable administració.

Les respostes i actuacions que s’han anat donant des de l’emergència i des de la autoprotecció de les administracions han de ser temporals, i ja més d’un any i mig després de l’aparició de la COVID el sistema de protecció social s’ha de centrar a estar disponible per a qui més ho necessita, a més de donar respostes integrals i individualitzades dirigides cap al canvi personal, amb suports i alternatives en les diferents situacions que es produeixen: des de la feina de carrer, els centres de baixa exigència, centres d’acollida, etc., on es generin dinàmiques de treball orientades cap a l’acompanyament, la motivació i el desenvolupament de processos de canvi.

Aquest any, la campanya ens convida a una reflexió i resposta comuna a totes les situacions de desprotecció que viuen les persones més vulnerables, a no quedar-nos quietes ni quiets davant elles. Volem denunciar les situacions de desprotecció i exclusió, les vulneracions de drets que pateixen milers de persones al nostre país, milions a tot el món, i que ens fan unir-nos al que ja és un clam… “I tu, què dius? Diguem prou!”.

És un dret reconegut a la Declaració Universal de Drets Humans a l’article 22: “Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social, ia obtenir, mitjançant l’esforç nacional i la cooperació internacional, tenint en compte l’organització i els recursos de cada Estat, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals, indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la personalitat.

L’article 25, alhora, recull el dret a la protecció social en el marc del dret a un nivell de vida adequat:

1. Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment l’alimentació, el vestit, la vivienda, la asistencia médica y los servicios sociales necesarios; tiene asimismo dret a les assegurances en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o altres casos de pèrdua dels seus mitjans de subsistència per circumstàncies independents de la voluntat.

2. La maternitat i la infància tenen dret a cures i assistència especials. Tots els nens, nascuts de matrimoni o fora de matrimoni, tenen dret a protecció social.

El concepte de protecció social que plantegem contempla tots els mecanismes enfocatsa la reducció de les situacions de vulnerabilitat, pobresa i exclusió, des de claus de igualtat, equitat i universalitat, entre d’altres. El sistema públic de serveis socials, per exemple, és un dels pilars fonamentals del sistema de protecció social, juntament amb les diferents prestacions i accions que s’encaminen a corregir les situacions de desigualtat.

Des d’una mirada àmplia al sistema de protecció social, l’accés i l’exercici dels drets humans en condicions d’igualtat i universalitat possibilita i facilita aquesta protecció. Així doncs, cada vegada que una persona veu vulnerat el seu dret a la salut, a un habitatge adequat, a una ocupació digna i decent, etc., estaria veient vulnerat alhora, d’alguna manera, el seu dret humà a la protecció social.

A la Campanya del 2021 ens plantegem l’objectiu de sensibilitzar i conscienciar la societat sobre la desprotecció en què es troben milers de persones en situació de sense llar, així com sobre la manca d’oportunitats necessàries per poder sortir d’aquesta situació de exclusió, i reclamar un sistema de protecció social ple per a totes les persones.

És molt important que la Campanya vagi sent cada cop més compartida per la societat i vagi adquirint més dimensió. La col·laboració fonamental es tradueix en presència i participació a la pròpia campanya, des de la nostra parròquia, el nostre barri, la nostra associació… També des del quotidià, canviant la nostra mirada sobre la realitat del sensellarisme, entenent-ho com una vulneració de drets, i sobretot no passant de llarg sense veure les persones concretes que el pateixen.

Totes les persones hem sentit una especial fragilitat i vulnerabilitat per la situació generada per la COVID19. És un bon moment per posar-nos al lloc de l’altre, preguntar-nos per la realitat que estan vivint les persones més vulnerables i prendre’n consciència. I les persones més excloses, les que no tenen un lloc on protegir-se? Em paro a pensar ia sentir com els està afectant aquesta situació? Puc interessar-me, des del respecte i la proximitat, per les situacions d’amenaça de la pèrdua d’habitatge de persones properes, familiars, veïnes, etc., orientant i acompanyant si és possible cap als serveis d’ajuda existents al meu barri, al meu ajuntament…

És important recalcar que la Campanya no s’acaba; l’aposta pels drets que suposa
“Ningú Sense Llar” és permanent.

Volem pensar que en aquest escenari tenim l’oportunitat de construir una nova realitat, no volem tornar al que abans, volem que NINGÚ SENSE LLAR sigui la nova realitat.

Volem construir una societat on les persones participin i estiguin al centre de qualsevol política, de qualsevol mesura, especialment les persones en situació de major exclusió.

Si volem generar aquest canvi tenim diversos reptes per endavant, que alhora suposen una oportunitat per fer les coses d’una altra manera:

Avançar cap a una societat on visquem amb plena universalitat i igualtat, on les Administracions Públiques han de garantir una vida digna per a totes les persones, així com l’accés i el gaudi dels Drets Humans, recordant que l’habitatge és la primera barrera de protecció per preservar la salut, la vida i la dignitat.

Això cal fer-ho de manera coordinada, recordant la sinergia que generem quan donem impuls als espais de treball en xarxa entre les entitats socials. Hem de donar una resposta des dels drets, que aposti per un sistema de protecció social forta i consolidat que faciliti els processos d’inclusió.

És important comptar també amb uns mitjans de comunicació sensibles i veraços, que siguin capaços de fer front a la saturació informativa que ha provocat la crisi del COVID-19, i que alhora contribueixin a la sensibilització i difusió de la situació en què viuen persones sense llar, sense reproduir els estereotips habituals.

Hem d’avançar a una societat de les cures, on protegim la vida de cada persona, i en especial la de les més vulnerables, i hem de recuperar valors com la solidaritat, la justícia i empatia. Aquesta transformació s’ha de donar a la pràctica a la comunitat, on tots i totes tenim dret a tindre un lloc. Serà aquí (i així) on Ningú Sense Llar pugui fer-se realitat.

CANVIA UNA VIDA AVUI

Pots fer molt en molt poc.

Dedica part del teu temps i la teva il·lusió a millorar la vida de les persones.

O ajuda’ns amb una aportació econòmica i nosaltres farem la resta.

Tu decideixes.

Voluntariat
Fes un donatiu