La República Democràtica del Congo és el país amb més desplaçats interns del món (5,5 milions); i amb més persones en situació d?inseguretat alimentària del món (19,6 milions).

Els conflictes ètnics i polítics s’han agreujat a Burundi en els darrers anys, cosa que ha generat un col·lapse econòmic del país que ha fet augmentar exponencialment la pobresa. La zona, però, és fora del focus de la comunitat internacional.

La zona viu una crisis amb multitud de causes: conflictes armats, lluites ètniques, pugna pel control dels recursos naturals, incidència d’epidèmies (xarampió, còlera, SIDA, Èbola, COVID) i de catàstrofes naturals (inundacions, explosions volcàniques, pluges torrencials, etc.) sotmeten la població a una amenaça constant de violacions dels seus drets.

Alta prevalença de la violència

La violència i la inseguretat humana constitueixen encara avui un dels problemes més grans percebuts per la població de l’Est del Congo i de Burundi, en particular aquella que es troba en zones aïllades i/o d’interès estratègic per a estat i/o grups armats. Entre les principals violacions dels drets humans de la població es troben les violències sexuals, els arrestos arbitraris, l’extorsió, les tortures i els tractaments cruels, els segrestos i desaparicions, les barreres il·legals i totes les altres violències de gènere (matrimoni precoç i/ o forçat, violència conjugal, violència econòmica, etc.). Aquesta violència produeix un alt grau de mobilitat humana forçosa (la República Democràtica del Congo és el país amb més desplaçats interns d’Àfrica i 120.500 burundesos es troben actualment refugiats als països veïns).

Més de 100 grups armats operen avui a l’Est del Congo, la zona d’intervenció de Càritas Espanyola, impedint una pau duradora a la regió. A Burundi, des del 2015 també han aparegut grups armats progovernamentals i antigovernamentals. Els Estats no despleguen esforços suficients per lluitar contra la violència, cosa que incita la comissió de greus violacions dels drets humans cap a les poblacions (assassinats, violència sexual i de gènere, tortures i tractaments degradants, impostos il·legals). Fins i tot membres de les forces de seguretat de l’Estat defensen moltes vegades interessos privats en aquesta pugna. Els grups armats són per a molts joves de la zona un mitjà de vida, cosa que complica la pau. Importants interessos polítics i econòmics, sustenten l’existència d’aquests grups a tots dos països, deixant desvalida la població.

Desigualtat de gènere

Les dones són les més exposades als impactes humanitaris, pels prejudicis retrògrads, però també en tenir menys capacitat de decisió sobre el seu propi destí, cosa que li impedeix posar en pràctica millors estratègies per fer front als riscos.

Per exemple, per elles anar a treballar les seves parcel·les agrícoles és una obligació ineludible, que no obstant les exposa a assalts, robatoris i violències. Dins la llar, la seva capacitat de decisió està limitada pel costum i per la normalització de la violència.

Economia de subsistència, pobresa i serveis públics deficients

La economia de la majoria de la població d’aquests països es caracteritza per ser de subsistència, informal i agrícola: la manca d’inversió, la sobrecàrrega de treball de les dones, la pressió demogràfica, la mala gestió del territori i l’alta incidència de catàstrofes naturals, sobretot inundacions obstaculitzen el desenvolupament agrícola a la regió. Però, a més, la inseguretat fa que per temporades les persones hagin d’abandonar els seus camps per fugir de la violència. També hi ha una considerable inseguretat jurídica que afecta la tinença de la terra, la qual cosa de vegades condueix al fet que es realitzen expropiacions forçoses i sense cap compensació.

Impacte negatiu de la COVID 19

Tot i l’escassa incidència de la COVID-19, les mesures de restricció de moviments i de reunions, així com de tancament de fronteres imposades pels governs per combatre la pandèmia han empitjorat els ja importants problemes humanitaris. A moltes zones dels dos països els preus dels aliments s’han duplicat i fins i tot triplicat, agreujant les crisis alimentàries.

Les restriccions a la mobilitat han paralitzat moltes campanyes de vacunació, cosa que s’ha traduït en un important augment de morts per xarampió i còlera; la confusió en les mesures ha propiciat violacions més grans dels drets humans sota pretext de voler fer-les complir per les poblacions.